Article de Vicenç Navarro - La concentració de la riquesa

Existeix a més una altra riquesa derivada, no de la producció, sinó de l'especulació, la qual, per definició, es basa en l'explotació de la majoria per part d'una minoria. D'aquesta especulació, la més estesa és la financera. Els propietaris i controladors de grans quantitats de diners especulen sobre els preus, per exemple de l'habitatge, creant uns preus artificials que els beneficien a ells a costa de la majoria.
En aquest sector, també és cert allò de que “ningú és super ric amb i pels seus propis mitjans”. En realitat, la gran majoria de super rics en el sector financer obté els seus diners d’activitats predominantment especulatives, la qual cosa danya a la societat. És, per tant, necessari que es redueixi la grandària de l’activitat especulativa gravant-la intensament.

+ info
Publico.es - pdf

Perdre els papers

La resistència pacífica i la absència total de violència han caracteritzat i donat carta de naturalesa a aquest moviment des del seu inici, i així ha de seguir sent. És fonamental que sigui així. Si hi ha hagut sang, places assetjades, violència policial i periodistes empresonats és per culpa de salvatges que ordenen a la policia carregar contra una multitud pacífica.

+ info
EnriqueDans.com

I els polítics li van dir al moviment el que era digne i el que no

"No estan actuant com indignats, sinó amb indignitat". Sir Arthur Mas, president de la Generalitat de Catalunya sap distingir el digne i el indigne i reparteix carnets de dignitat i d'indignitat. Mariano Rajoy ha dit que "cap demòcrata pot emparar el que ha passat". Ramón Jáuregui s'ha referit a la "línies vermelles" que no hem de creuar.

És digne i democràtic, per exemple, conversar en un bar, és digne i democràtic tenir depressió, és digne fer malabars per arribar a final de mes, és democràtic no poder tenir cura dels teus pares, és digne no tenir temps ni diners per criar teus fills. És democràtic perdre la feina i és digne tenir una feina de merda. És digne parlar del temps, del futbol o de cinema. És democràtic no poder pagar la hipoteca. És digne i democràtic tenir llibertat a condició de no usar-la.

El que és indigne és conversar públicament a la xarxa o a les places, el que és indigne és superar la tristesa ajuntant-te amb altres per descobrir que els teus problemes no són individuals, sinó col.lectius. No és democràtic bloquejar un desnonament o fer una vaga. És indigne impedir que es constitueixin ajuntaments que tenen a imputats per corrupció entre els seus càrrecs públics. No és democràtic bloquejar un parlament que va a signar una cosa tan "digne" com retallades pressupostàries que condemnarà als nostres pares i mares, als nostres fills i filles i a nosaltres i nosaltres a nivells de precarietat vital cada vegada més grans.

Avui la classe política ha hagut d'anar al Parlament de Catalunya escortada per la policia, ha hagut d'entrar per la teulada en helicòpter. Han hagut de militaritzar la ciutat al complet per a després poder dir què és indigne i què no ho és. Què és democràtic i què no ho és.

Què se suposa que hem de fer els altres? ¿Anar-nos a casa? ¿Deixar-nos morir de tristesa? ¿Deixar de lluitar per coses tan importants com la salut, l'educació, l'habitatge, el treball? Qui li va donar autoritat per dir el que és digne i el que no? Qui pot ser tan superb per intentar passar caminant davant milers de persones que protesten pacíficament en una plaça per demostrar que, malgrat tot, ell segueix sent l'amo del "cotarro", el que mana, el "legitimat" per acabar amb la forma de vida de tants i tants?

¿Creuen els polítics que som idiotes? Creuen que no sabem que estan desitjant oposar a les imatges de les seves càrregues i els seus cops d'imatges de foc? Creuen que no sabem que pretenen espantar a tota la població perquè es torni a casa?

Però el problema és que no podem tornar a casa, perquè és la nostra vida la que està en joc. Per això no tornarem. Per això posarem la nostra intel.ligència en que aquestes situacions de violència que a vostès tant els agraden i que els permeten pensar que tenen algun poder per determinar el digne i el indigne, succeeixin el menys possible, i si pot ser no succeeixin. Com hem fet des del principi malgrat les seves constants provocacions, tot i que, no ho oblidin, ni un sol dels problemes que el 15M ha posat sobre la taula s'ha abordat per part de ningú de la classe política. Ni un sol dels governants d'aquest país que sembla saber quina resposta donar, així que espera a veure si tot torna a la normalitat o almenys a uns paràmetres que puguin controlar.

Bé. Seguiu així.

Nosaltres i nosaltres seguim al carrer. Seguim en les assemblees de barri, en les acampades. Seguim bloquejant lleis injustes. Seguim defensant la resistència pacífica i la desobediència civil no-violenta. Ens veiem el 19. Aquell dia, com avui a Barcelona, ​​el carnet de qui és digne i qui no, qui és demòcrata i qui no ... El reparteix el moviment.

Guillermo Kaejane - madrilonia.org

Article de Victor Alexandre. El PSOE de Catalunya sense màscara

"En època de Franco, els seus dirigents i bona part de la militància assistia als recitals dels Setze Jutges fent-se passar per progres, per demòcrates i per antifranquistes tot cridant: "Llibertat d'expressió!". I, ves per on, trenta-sis anys després, quan ocupen llocs de responsabilitat política al país com a diputats, alcaldes o regidors, es dediquen a criminalitzar, perseguir i boicotejar la llibertat d'expressió per mitjà d'amenaces i coaccions, fins i tot al president de Catalunya."

+ info
VictorAlexandre.cat

El compromís polític de Pablo Picasso

"És el cas oposat a Dalí que, per a congraciar-se amb la dictadura, insultava públicament a Picasso, arribant a enviar telegrames de felicitació al dictador quan aquest signava penes de mort per als membres de la resistència detinguts (i afusellats) per la dictadura. Poques vegades ha arribat a un artista, o un ésser humà, el nivell de vilesa de Dalí. No era d'estranyar que, quan es va establir la democràcia, Dalí marxés durant una temporada a França, temorós que la població el linxés. Avui l'establishment conservador espanyol i català adora i promou a Dalí, i ignora a Picasso."

+ info
vnavarro.org

El Barça i la Fundació de Qatar

Article critic de Vicenç Navarro sobre l'acord de patrocini de la Fundació de Qatar amb el Barça.

+ info
És el Barça més que un club?

Les responsabilitats penals de la banca en la crisi

Aquest article analitza la impunitat de la banca i dels organismes reguladors causants de la crisi global. Islàndia constitueix un cas excepcional degut a les protestes populars massives reclamant justícia que han aconseguit finalment portar davant dels tribunals als responsables del desgavell, banquers i supervisors.

+ info
vnavarro.org

Una ciutat mancada de...

Les entitats de lleure són aquelles organitzacions que treballen, de manera gratuïta, per l’enriquiment personal i l’educació dels nostres germans/es, fills/es, nebots/des, a través d’activitats lúdiques… AAAprenen a compartir, a ser responsables, a cooperar, a tenir-se respecte... valors que avui en dia manquen a gran part de la societat. No només cal lloar la feina que fan amb els nens/es sinò que també s’ha de tenir en compte que treballen de forma altruista i donen exemple als altres joves amb idees i demostrant una gran iniciativa.

Però a Banyoles tenim un greu problema. Els governs de la nostre ciutat no ho han entès, o bé, no han treballat prou per tal de facilitar aquest tipus d’educació. En la legislatura passada, amb una majoria absoluta d’ERC, se’ls va canviar de lloc constantment seguint una ruta pel desert que avui estan pagant molt cara. Han passat per: la part de dalt de Can Castanyer, la part de baix del mateix local (lloc destruït, i on ara hi ha un aparcament), els barracons del CEIP La Draga, l’antic espai Jove els Bombers (lloc on l’Ajuntament va vendre tot els terrenys per la quantitat de 5 milions euros, que han estat utilitzats per?), tot seguit a la nova escola de La Draga i d’aquí han hagut d’ocupar el nou espai jove a la Vila Olímpica. Sis lloc diferents en tant sols cinc anys. La deslocalització patida ha dut les entitats a patir un descens considerable de les inscripcions, o bé han marxat a municipis propers com Porqueres, que han entès la seva importància i utilitat.

A part d’aquest periple agònic, aquells que governen ara no han trobat una solució a curt termini. No perquè no hi hagi locals, sinó per la manca de voluntat d’entendre i comprendre les necessitats i el valor d’aquestes entitats. Això si, el nostre govern ha sabut resoldre aquells problemes que són del seu interès. Per exemple; han sabut organitzar un mundial de rem en tres mesos (recordo que governen des del 16 de juny de 2007 i el setembre ja s’havien organitzat), han remogut cel i terra per trobar el màxim de patrocinadors per aquestes i altres fites esportives, han organitzat una volta ciclista pel mig de Banyoles, pagat tot, no faltaria més, amb diners públics. Per últim han trobat un finançament per a posar gespa al camp de futbol vell i la restauració de Can Quim del Rec, que aprofitant la desesperació de les entitats de lleure, han proposat com a nou espai per a elles. Però com diuen les frases populars: qui paga mana. I paga el “Consejo Superior de Deportes”, i per tant abans que les entitats de lleure aquesta organització, i totes les del seu ram, tindran prioritat per poder utilitzar-lo.

Una ciutat mancada d’espais públics, amb un desinterès per a totes les entitats que no són de la conveniència del govern i una manca de sensibilitat per a tots els que formen parts d’aquestes entitats. Aquesta és la Banyoles d’avui i dels pròxims anys.

Joan Luengo

Crisi de la construcció o oportunitat de canvi de model?

Quan la construcció es presenta com la base productiva del desenvolupament d’un país hem de plantejar-nos algunes qüestions. Una, que el territori te límits, és finit. Dos, que la natura ens aporta serveis (magatzem d’aigua, riquesa biològica, depuració d’aire, paisatge,etc), no ens la podem cruspir tota! I tres, que el terreny construït, una vegada construït es improductiu i ens costa de mantenir, i ja no diguem quan la urbanització es dispersa i de baixa densitat: requereix infraestructures, serveis, seguretat,etc. Per tant, podem afirmar que el model no és sostenible a mig termini, ni econòmicament, ni socialment: ha d’arribar la crisi per tal que l’habitatge sigui assequible per a la majoria?

La crisi de la construcció és una oportunitat per transformar el model, conjuntament amb la crisi de l’aigua, la propera de l’energia o el canvi climàtic. Tot això ens diu de la feblesa dels nostres sistemes urbans i locals. Requerim plantejaments nous de sistemes de vida més autònoms i descentralitzats. I poder convertir els sistemes urbans en quelcom més productiu i que generin menys despesa de recursos i de diners. L’obra pública serà el parany de la crisi de la construcció però, cap a on ens duen els seus plantejaments? A fer més carreteres per urbanitzar més? A incrementar la despesa pública improductiva?

Cal invertir en la rehabilitació d’habitatges, en sistemes de captació d’aigua de pluja a les ciutats, horts urbans, edificis productors d’energia, bombetes de baix consum, aïllaments tèrmics, mini plantes de reciclatge que no suposin costos sinó beneficis (incrementant el valor del producte reciclat mitjançant polítiques de gestió eficients i conjuntes de les deixalleries), borses de subproductes industrials, mercats de segona mà, transport públic, xarxes socials de serveis d’ajuda mútua, microempreses locals, recerca, tecnologia i educació per a la sostenibilitat, gestió pública eficient i participativa...

Fer les ciutats i els pobles més autònoms, productius, responsables i humans és una manera d’obrir nous sectors de negoci i pensar en clau de futur. L’altra solució és alimentar amb diners públics a grans grups empresarials que, sense comptar amb la gent, quan ve la crisi mostren la seva incapacitat per donar solucions als conflictes.

Josep Antequera Baiget
Centre per a la Sostenibilitat Territorial
www.centresostenibilitat.cat

Nedar contracorrent

Cada cop més persones del món ric, d'Europa sobretot, comencen, comencem (perquè m'agradaria inclourem en aquest moviment) a reclamar una parada al creixement econòmic. En un món regit per les premisses de la teoria capitalista i del liberalisme ferotge, els qui defensen el decreixement es troben encara com un peix que neda contracorrent. +info

Unes reflexions en veu alta

Tot fullejant el fulletó propagandístic “En veu alta”, m’adono del sentiment insofrible de recança que traspua ERC pel fet de perdre una sucursal estratègica, Banyoles, en les passades eleccions municipals. Un fulletó de contingut pamfletari i populista, ple a vessar de queixes absurdes en el que s’aprecia la limitada capacitat d’aquesta formació política de generar idees constructives i beneficioses per a la ciutat.

Sorprenentment els republicans critiquen la manera de sanejar el deute del consistori, quan ells van estar els autors materials d’arribar al topall legal, i amb aquestes s’esplaien escopint arguments de baix nivell com “l’endeutament és una estratègia per fer aturar, adormir la ciutat”. Tanmateix es queixen de l’augment de la despesa de personal, dels sous de l’Alcalde, regidors i càrrecs de confiança. En aquest punt el grau de cinisme del senyor Joan Julià arriba a la seva màxima expressió; correligionaris seus i el mateix Julià cobren nomines sobredimensionades a càrrec de la Diputació de Girona, es a dir, dels impostos de tots els ciutadans. Parlo de sous d’executiu, augmentats en més d’un 40% sense donar explicacions a ningú, al més pur estil “dels governs sectaris”, tal i com ells defineixen les dretes en el pamflet. El sectarisme i baix nivell democràtic d’ERC queda palès en la discriminació que pateixen els mateixos treballadors de la Diputació de Girona, que demanen lògicament el mateix augment salarial que els càrrecs de confiança i altres privilegiats d’ERC. Vegeu la notícia al Diari de Girona

Continuant amb el fulletó, un s’adona que està farcit d’afirmacions per quedar bé amb els parroquians, ara que toca interpretar un paper com en el teatre, però en aquest cas, el d’una obra representada per aficionats. Aviat farà un any, a Banyoles es representava una opereta amb la que els republicans van pretendre mantenir-se en el poder a base de fomentar el subtil engany de les aparences. Una obra menor en que l’esquerra ens volia vendre fites com un nou museu, quan més aviat es van polir la joia del Darder i ens van deixar amb un ascensor defectuós i un espai museístic mal concebut. I dins d’aquesta dinàmica d’un nyap rere l’altre, ens van vendre l’Ateneu, un espai que no fa massa van modificar l’entrada i separar el bar del centre de música per no complir la normativa. I no podia faltar l’obra emblemàtica i ridículament premiada, la plaça Major, encara en obres perpetues.

Eren èpoques d’instrumentalització del pressupost públic per finançar les pròpies estratègies electorals en un intent desesperat i barroer per mantenir-se en la poltrona. Ja que existia l’íntima convicció dins del sí dels republicans de que les coses s’havien fet malament i calia entabanar a la gent costés el que costés. Fet que afortunadament no va succeir, ja que els banyolins i banyolines no es van deixar enganyar per les aparences i van donar la confiança a l’actual equip de govern com a resposta a unes maneres de fer basades en la més absoluta prepotència i en una continua improvisació.

Si analitzem una mica més a fons les actuacions polítiques dels darrers quatre anys, el més greu, ha estat la planificació urbanística que encara en patim les conseqüències. Es resumeix en un foment baixíssim de la vivenda de protecció oficial, en una política d’esquerres que es traduïa en conculcar la participació dels banyolins en temes urbanístics i en un totalitarisme urbanístic que va obrir les portes de bat a bat als constructors. Això fa comprensible el fet de tancar els exercicis de l’Ajuntament amb superàvit. Mitjançant una política recaptatòria basada en un creixement de la ciutat insostenible que de passada va provocar la paralització de molts projectes, com Can Castanyer i la Cooperativa, per part de la Comissió d’Urbanisme o del jutjat Contenciós Administratiu.

Afortunadament per qui vulgui votar a les properes eleccions espanyoles a un partit independentista, no una empresa, té l’opció de fer-ho a través del Partit Republicà Català. Un grup amb una clara vocació de no voler participar en la gestió d’Espanya i de passada, oferir una alternativa real als ciutadans que busquen una renovació de l’independentisme lliure de l’adicció a la poltrona i de la seguretat laboral que busquen els càrrecs polítics i de confiança d’esquerra republicana de Catalunya.

L'autèntica República

A la República de Plató, el filòsof ja advertia de la nòciva influència dels diners sobre els governants que havien d'exercir sense propietats, ni riqueses. Si de la utopia platònica passem a la realitat actual, quan gairebé exhaurit el filó de l'esclat urbanístic aflora una veta alternativa d'enriquiment ràpid que consisteix en substituir el buidatge competencial de les diputacions per un buidatge de les arques públiques.

Un clar exemple el tenim en el cas de la Diputació de Girona, controlada per republicans i socialistes. Quan aliments bàsics s'apugen un 18%, en una escalada de salaris baixos, impostos alts i vivenda pels núvols, els que manegen els fils d'un ens molt lucratiu, en un acte de justicia social vers a si mateixos s'apujen la nòmina més d'un 40% i amb el vist-i-plau de la resta de grups polítics.

Enric Vilert, qui presideix el tinglado, cobra 8.700 euros més que el president d'Espanya. Vilert, un republicà, dels millor pagats, no gosa contestar les cartes trameses de ciutadans indignats que demanen justifiqui la seva nòmina. Aquest desig excessiu de diners, a què respon? Estem davant d'una nova forma de robatori amparada per la legalitat vigent? Serà que una part dels nostres polítics són una colla de vividors i que ens carreguen una tremenda despesa improductiva? La qüestió principal rau en l'elevat cost que suposarà per a la ciutadania mantenir aquesta gent els propers quatre anys, parlem d'uns 4.144.000 euros, o sigui 800.000.000 milions de les antigues pessetes. Com es justifica que el salari real dels catalans ha pujat un 1,9% de mitjana els ultims 10 anys i els d'aquesta gent més d'un 40% en un any?

Pel que fa a Banyoles, tenim a dos il·lustres membres del selecte club de sous estratosfèrics, de l'esquerra galàctica, al més pur estil del Reial Madrid però amb la diferència que en una entitat paga l'afició i en l'altre ho fan els nostres impostos. En el cas del senyor Jaume Sitjà com a vicepresident del tinglado, cobra uns 70.000 euros l'any per un costat, això sense sumar dietes a 100 euros i assistències a les comissions informatives que comporten un plus de 793,66 euros per ser exactes. I de l'altre, suposo, caldria afegir el que cobra com a regidor de l'oposició a l'Ajuntament de Banyoles, 228,8 euros al mes.

El segon privilegiat, el senyor Miquel Aguirre, gaudeix d'un càrrec de confiança com a director d'àrea de cultura que ens costa 58.000€ l'any, i això porta a preguntar-me: què coi deu fer a la Diputació? Se sap de la seva afició a escriure en un bloc, que espero no si dediqui en horaris feiners. Ara be, si ho fa, de ben segur tindrem el banyolí blocaire més ben pagat de tot l'estat espanyol, quasi com guanyar un premi Planeta i cobrar-lo a terminis.

Així doncs, a l'Espanya post-colonial i monàrquica tan denostada pel diputat Joan Tardà, hi hauriem d'afegir les maneres de fer d'una facció dels seus companys de partit. El salari mig general a Catalunya és de 22.548 euros anuals. Només una èlit cobra unes renumeracions com els vip's de la Diputació: directius d'empreses, alts executius... Estem en mans d'uns que diuen Espanya és fracàs, quan en realitat l'únic fracàs palpable és el de la Catalunya que ells lideren: un descontrol fenomenal a rodalies, infraestructures imposades que generen oposició ciutadana com el TAV (tren d'alta velocitat) o la MAT (línia de molt alta tensió).

Ja ho deia el President Maragall: "Catalunya és una dona maltractada" i qui la governa n'és part -maltractadora-. Uns sous insultants que provoquen un rebuig, que no té aturador, dels catalans i catalanes vers la seva classe política. En l'assalt a la Diputació de Girona queda clar el model ideològic d'ERC: la construcció d'una nació sobirana, cohesionada i moderna en que els polítics prioritzen la defensa de la seva propia butxaca i el deteriorament del sistema democràtic. Tal i com està el pati, l'estelada millor canviar-la pel símbol de l'euro, el de l'Autèntica República.

100 dies de gràcia? Ni somiar-ho

La mala maror sembla no tenir aturador en els plens de l'Ajuntament. A les files d'ERC Banyoles no se'ls hi dona bé trobar-se a l'altre costat, d'oposició. Han donat fe del seu legítim dret a criticar les actuacions de l'actual equip de govern però han obviat l'habitual marge de 100 dies per deixar fer a qui ara regeix els destins de la ciutat.

L'agre polèmica del tanatori, la discussió sobre l'ubicació de l'Espai Jove, la possible denúncia a Cultura per unes lloses tallades al carrer Sant Pere, tots ells episodis emmarcats dins del plaç de “gràcia” i que reafirmen la manca absoluta de "fair play" d'ERC. Un comportament, dels qui han perdut, potser propiciat per la suspensió del cànon de l'aigua per regar, la modificació del reglament general d'usos, el plantejament d'una nova pista d'atletisme (la del Parc de la Draga, ERC va deixar-la a mig fer i no compleix les mides reglamentàries), la suspensió d'exclusivitat dels proveïdors de l'Ajuntament, el replantejament de l'urbanisme o per una raó més simple, la incapacitat d'encaixar uns resultats electorals adversos.

Uns resultats que van caure com un gerro d'aigua freda a una teòrica esquerra banyolina, amb una facció ara convertida en “galàctica” amb espectaculars sous de 70.000€ anuals, impulsora de polítiques de creixement urbanístic sobredimensionats, de caire especulatiu (construcció de 2000 habitatges els propers 4 anys), sense planificació del model de ciutat i tot farcit amb un tarannà més propi d'altres èpoques que el de democràcies del segle XXI. Detalls que no varen passar desapercebuts per un electorat que no va dubtar en penalitzar-los donant la confiança a altres opcions polítiques.

Iniciativa per Catalunya els Verds s'ha mantingut al marge de les polèmiques estiuenques i de moment tot indica que la seva oposició serà de caire constructiu.

De bones i males persones

Una bona persona cal que es reafirmi amb una campanya de suport? Tan baix tenim el nivell d'auto estima o la pròpia credibilitat? Al meu entendre hi ha bons jans mal polítics i bons polítics males persones. Si qui governa aprova a esquenes dels ciutadans un model urbanístic sobre dimensionat, aquest senyor no demostra ser bona o mala persona. En tot cas pot revelar poques llums en temes estratègics de ciutat o altres coses pitjors que tots ja sabem. Si ara es parla d'aplicar polítiques de sostenibilitat, de preservar espais, de protegir tipologies paisatgístiques, d'elaborar catàlegs patrimonials, d'impulsar un urbanisme de creixement tranquil, qui ho afirma no fa massa fomentava polítiques totalment contraries i de portes obertes a l'especulació urbanística sense cap justificació. Segurament serà bona persona però reconèixer públicament els errors pot fer-la esdevenir encara més bona.

La frase

Em pregunto que haurà volgut dir el portaveu de la Plataforma Progressista Jordi Bosch amb la frase: "la cirera d'un pastís que està podrit", en referència a la tramitació defectuosa del Pla Especial del Barri Vell.

Quan quelcom està podrit, en ple procés de descomposició, no es referirà a corrupció? I quan fa esment del pastís, serà una metàfora del pastís urbanístic?

Si algú posa en dubte l'honestedat dels qui gestionen la nostra ciutat, en aquest cas ERC Banyoles que disposa d'un decàleg impecable "Mans netes i transparència", els mateixos qüestionats seguint la consigna del decàleg haurien de difondre una relació justificada dels bens en propietat i aclarir el tema dels convenis urbanístics, fer-los transparents, per esvair qualsevol mena de dubte i rumor.

Al marge de disquisicions pendents encaminades a fomentar una benvolguda higiene democràtica, en principi parlaria d'immoralitat per permetre construir dues mil vivendes els propers cinc anys a esquenes dels banyolins (Em vaig assabentar per un article publicat a El País, EL LAGO VENDE, 24-11-2006), imposant un model de ciutat subordinat a la lògica del rajol, una lògica que de ben segur la majoria de ciutadans rebutgem i que en cap moment ERC Banyoles ha estat capaç de justificar.

Entrar a l'exposició

Reflexions sobre la deslleialtat i el falsejament de dades

La polèmica entre Miquel Noguer i l'alcalde de Banyoles m'ha portat a les següents reflexions. La deslleialtat i el falsejament de dades es demostra amb fets i aquests són clars:
En cursives el "compromís d'ERC amb Banyoles", el decàleg que ens van vendre:

- L'alcaldia no pot ser una etapa en el camí de l'ambició política. Que algú m'expliqui que fa l'alcalde al Parlament de Catalunya.

- Escoltar la gent és primordial. Com quan es vulneren acords amb els veïns, tallant els arbres de la plaça Major.

- Diàleg permanent. La Revista de Propaganda municipal el Pregoner que la paguem entre tots i no te ni un trist correu electrònic per poder-hi participar.

- Consultar a la població. Algú ens ha preguntat si és convenient construir 2000 noves vivendes en els propers 5 anys? Aquest no és el model de ciutat que ens va vendre ERC.

- Mans netes. Que l'Alcalde expliqui amb claredat a tots els banyolins el tema de l'enderroc de Can Castañer, el contenciós en curs i els convenis amb la promotora.

- Joc net. Recordeu com van carregar-se tot el que va fer la Plataforma quan governava, d'això se'n diu manca absoluta de fair play.

- Transparència. Que m'expliquin perquè a Banyoles hi ha veïns que paguen contribucions especials en concepte de reformes urbanes i d'altres no.

- Un compromís amb la felicitat de la gent. Suposo que es refereix al sou dels polítics. Quan cobra aquesta gent, un sou d'esquerres o un sou de dretes?

- Un compromís amb els problemes i les necessitats de la població. La pista d'atletisme al parc de la Draga, una despesa innecessària i sense consens, per citar un exemple del totalitarisme urbanístic que pateix la ciutat.

- Continuar amb la reducció de l'endeutament municipal. Es parla d'un endeutament de 14,5 milions d'euros amb interessos de 100 milions de les antigues pessetes.