Qui no ha somiat participar en la descoberta d’un túnel que el conduís a la troballa d’un tresor o al desvetllament de terribles secrets. Els túnels, les mines, els passadissos ocults són propis del regne de la llegenda. Ocults i protegits de tota mena de tafaners, a l’espera d’aquell inventari que analitzi la seva situació, d’aquella catalogació que permeti plantejar la possibilitat de recuperació d’un patrimoni arquitectònic infravalorat.
Però, la Mina de Banyoles, després de centúries d’oblit i d’ocultació, finalment ha estat explorada. Quan l’equip de banyoles.info decidí penetrar en el passadís no sabia que s’hi podia trobar, ni si en sortiria il·lès de l’aventura. Les filtracions de metà des del clavegueram de la ciutat a la mina, atesa la construcció paral·lela que les aproxima de manera perillosa, eren del tot possibles. La inhalació de metà és mortal de necessitat.
Varem pensar en reclutar un voluntari que obrís camí davant nostre, amb la força de la valentia. La idea era fer-lo servir com a canari-humà. Aquests ocells canors eren utilitzats pels minaires per detectar el grisú. Quant l’au, molt més sensible, es quedava fregida, els treballadors del subsòl abandonaven la galeria cames ajudeu-me. La mancança crònica de voluntariat que pateix la societat egoista en la que vivim, va entorpir la trobada del nostre canari particular; per la qual cosa, no varem tenir més remei que baixar afeblits per una desprotecció absoluta.
El metà no va fer acta de presència, però si la foscor i les desfetes, terra, runa, plàstics; així com un sentiment claustrofòbic, d’una angoixa similar a la que pateixen els enterrats en vida. La diferència consistia en que nosaltres no gaudíem de les lamentacions de familiars i amics, ni de la possibilitat de saber qui ha assistit al teu funeral i qui s’ha escaquejat.
En l’interior de la mina, la humitat t’entravessava el cos per enquistar-se en la sang amb una fredor esgarrifosa. Tot i així, al mig de la foscor, d’una absoluta manca de llum, la vida, representada per les arrels dels arbres, trobava la manera d’imposar la seva presència. El sostre, les parets, el terra, estaven farcits d’arrels que s’arrossegaven, palpejaven, s’esmunyien en esquerdes, reptaven per línies i angles impossibles, s’exhibien grotesques, exagerades, cridaneres, com serpasses subterrànies gegantines, immòbils, mudes i cegues. Les arrels desplegant-se en la foscor d’un passadís secret, sota el bullici de la ciutat. Metàfora de la ubiqüitat de la vida, dels fonaments de tot allò que fa possible la nostra permanència sobre la Terra.
Serafí Gimeno
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada