Entrevista a Serafí Gimeno

Serafí Gimeno no pertany a cap generació universitària, a cap escola o tendència estilista d’una narrativa amb punts referencials clarament definits. En Serafí és un autodidacta que s’ha anat fent així mateix, a base d’ensopegades, un dels últims obrers il·lustrats d’una societat on la “classe treballadora” no existeix. Un obrer amb consciència de classe i sensibilitat ambiental suficient, com per lluitar per la conservació del patrimoni natural de la comarca. Un jardiner que escriu o un escriptor jardiner, si es prefereix.

“Mundo Ilusorio y Materia Oscura”, “La cópula de la mantis”, ed. Maikalili, “Bestieses”, ed. Cedel, són els seus tres llibres publicats. Una tasca complementada amb una expedició al món d'internet, a través de la coautoria d’una pàgina web de divulgació mediambiental, www.unmonviu.org

La pàgina és el recull d’un any de col·laboració amb el Punt Diari, per mitjà d’una secció d’ecologia dominical compartida amb la bèstia negra de l’ambientalisme a Banyoles, en Carles Abellà. El microbiòleg que arribaria a regidor de mediambient, emparant-se en les llistes de la Plataforma Progressista.

- Que ens pots dir d’aquella època?
Pel que fa a l’ambientalisme a Banyoles, la regidoria d’en Carles va marcar un abans i un després. L’esquí nàutic, un entreteniment classista i un factor de deteriorament ecològic, es va prohibir. La celebració de les Olimpíades s’utilitzà com a revulsiu per millorar l’ecosistema lacustre (la creació dels recs de vimeteres, la potenciació del bosc de ribera y de l’anell de plantes hidròfiles que embolcalla l’Estany). Per primer cop, després d’anys d’anàlisis negatius, l’aigua de l’Estany adquiria una qualitat acceptable.

- Sí, però això no va ser satisfactori per molts ciutadans...
La majoria de la societat viu en la ignorància, pel que fa als mecanismes que regulen un ecosistema aquàtic. La visió d’un Estany ideal, per la majoria dels banyolins, és un estany alpí on la gespa arriba fins la riba i on la balca, la jonca i el canyís han estat suprimits en detriment de la qualitat de l’aigua.

Aquest sentiment reduccionista, profundament biocida, va estar capitalitzat per Convergència i Unió per orquestrar una campanya de desprestigi, agressiva i difamatòria, contra el cap de la regidoria de medi d’aquells anys. Crec que no els importava tant que l’Estany estigués més o menys “brut”, la raó oculta de l’animadversió cap en Carles era que la seva regidoria englobava també la d’urbanisme. El microbiòleg va tocar interessos molt concrets en fer aplicar les normes urbanístiques sense concessions. Tal com hauria de ser el deure de tot polític honest.

- El ciment en oposició a la vida. Aquesta nova revifada post franquista de la construcció, que mutila els paisatges de la nostra infantesa, escombrant literalment sota els nostres peus, com la interpretes en un context social més ampla?
Els constructors i promotors immobiliaris estableixen el preu de la vivenda d’acord amb la capacitat d’endeutament dels ciutadans. D’aquesta manera, la població es troba exposada a la depredació d’un mercat mancat de tota llei reguladora. Lleis que haurien de fer realitat un dret constitucional: la garantia dels poders públics a l’accés d’una vivenda digna i adequada per part de la gent del carrer.

El més fotut de tot això es que, en ser Espanya l’únic país europeu que basa la seva economia en la construcció, i en ser l’adquisició de bens immobiliaris una immillorable fórmula per netejar diner negra, tota la màfia europea i de més enllà dels Urals, està invertint en el sector de la construcció al llarg i ample de l’estat.

Estem parlant de diners provinents de la droga, l’assassinat, el tràfic de persones (esclaus laborals i prostitutes), la venda d’armes i de productes obtinguts d’espècies amenaçades (ivori, pells, animals exòtics, fustes tropicals). La situació que vivim, traduïda en projectes urbanístics sobre dimensionats, és el producte d’una societat fonamentada en la misèria moral més absoluta.

A tot Espanya s’està retallant la superfície d’àrees naturals protegides (a vegades a cop de decret llei per evitar intervencions judicials a favor de la conservació de l’entorn) per afavorir els interessos dels promotors urbanístics.

- Com creus que hem arribat a aquesta situació?
La gent d’esquerres sempre ha temut un cop d’estat, que frenés tot intent de transformació social. Aquest cop hauria de venir d’un estament com el militar, profundament conservador. Però, no ha estat així, el cop ja s’ha produït. L’han provocat aquells que la premsa d’Alacant anomena “Los varones del ladrillo”. Com s’explica sinó que el poder polític estigui totalment supeditat al poder econòmic de les empreses constructores?

Això ens demostra que la nostra democràcia és una fal·làcia, al servei d’un petit grup de persones que veu sobre dimensionats els seus guanys, per l’ús que en fa d’uns mecanismes econòmics i polítics orientats en benefici propi. Davant de tot això, només ens queda lluitar en associacions ciutadanes i partits polítics minoritaris que encara creguin en ideals d’igualtat i democràcia. L’única alternativa és el pragmatisme de lluitar per augmentar la superfície de la gàbia, associant-nos amb aquells en qui es comparteixi un ideari mínim. Això i la negativa de reconèixer l’Estat.

- La participació ciutadana i la negativa antisistema, no són una contradicció?
No. El comunisme llibertari, si vol evolucionar, ha de superar aquesta etapa infantil de “tot o res”, ha d’aprendre a col·laborar amb altres forces ciutadanes i polítiques que lluiten per causes concretes. El capitalisme global d’aquest nou mil·lenni, profundament perniciós, només pot ser vençut per la suma de moltes voluntats. Voluntats que han de sintonitzar amb allò que les uneix, no amb allò que les separa. Ens hi juguem molt.

- Amb la lluita que més t’has involucrat és en la conservació de l’Estany. Com veus el futur de l’ecosistema lacustre?
Molt malament. El Club Natació s’ha convertit en el propietari “de facto” de l’Estany. La construcció d’unes grades permanents per la celebració dels Mundials de rem, que s’oposà l’eliminació d’una part important de bosc de ribera, fou una conseqüència de la pressió del Club sobre el Consistori Banyolí. Si no parem els peus al Club, qui ens assegura que de qui a uns anys no vulguin ampliar els metres de grades?

I pel que fa a l’ajuntament de Porqueres, el consistori viu la seva pròpia borratxera de ciment. La seva manera de combatre la dispersió urbana d’un municipi projectat sense sentit de ciutat, és promocionant la construcció de la variant oest, per tal d’unificar la bassarada urbanística del seu territori.

La futura variant connectarà des de la vall de Miànigues fins a Can Closes, passant, a través de l’edificació dels turons que limiten amb la variant, per Caselles d’Avall. No cal dir-ho, això és una punyalada tremenda contra el paisatge, i un cop de mort per la conca de recepció d’aigües de l’Estany.

- No creus que la maduresa de la ciutadania impedirà la realització de tots aquests projectes?
La ciutadania ho és tot menys madura. Convergència té possibilitats de guanyar l’alcaldia a Banyoles. Si això passa, la defensa de la variant serà majoritària al Consell Comarcal. Amb Convergència a l’alcaldia retrocedirem vint anys en la conservació del cinturó de la planta hidròfila, que fa possible la qualitat i diversitat de l’aigua i la vida. Haurem de reprendre una activitat didàctica, quan tenim altres feines més importants.

- Per què creus que a Convergència li costa tant assumir conceptes com la biodiversitat?
Conservar la biodiversitat implica una política econòmica sostenible, implica comprometre’s amb el “decreixement”. A la dreta, a l’igual que a l’anarquisme, l’interessa treure poder a l’estat; però, mentre uns ho volen fer en benefici de la societat, els altres per sotmetre aquesta als imperatius d’una economia de mercat sense cap regulació. A més, Convergència, a l’igual que el PP, és dreta pura. En aquest tipus de gent, tot el que sigui diversitat els espanta. Ja sigui biològica, ètnica, lingüística o cultural.

- En el teu últim llibre d’assaig, “Bestieses”, dones una visió desoladora d’una condició humana emmirallada en el maltractament que ocasiona al Món Natural. Creus que la situació és tan xunga?
El missatge mil·lenarista de l’ambientalisme és molt cansat. El món s’acaba!, tot se’n va en orris! Jo mateix n’estic esgotat. L’ecologisme ha de modificar el discurs, ha de fer entendre a la ciutadania que els humans són una espècie en perill d’extinció, que rere el linx hi anem nosaltres.
En el Món Natural li queda molta corda, després de la desaparició de la humanitat la diversitat es recuperarà molt ràpidament. No tindria perquè ser així, podem sobreviure aprenent a conviure amb la diversitat del món, en tots els seus aspectes. La diversitat és riquesa, a mesura que augmenti l’erosió d’aquesta, fins arribar a la pobresa extrema, la nostra extinció estarà més pròxima.

- El teu llibre d’assaig, “Bestieses”, és en català. T’has passat a aquesta llengua de manera definitiva?
No. El llibre ha estat quinze anys en un calaix. Només la meitat va veure la llum a través de la revista “ La Llúdriga ”. El vaig escriure en català per poder publicar-lo a la revista. Un escriptor utilitza la llengua en la que millor s’expressa. Per desgràcia, he conegut el català de manera molt tardana, degut a que l’escolaritat franquista hem va agafar en els anys crucials d’una primera formació.

Tot i així, el castellà no m’ha estat una llengua imposada, a casa meva el parlàvem (la meitat dels meus orígens són salmantins). Soc bilingüe natural, una espècie quimèrica de la qual el govern català sempre n’ha negat l’existència.

- “La cópula de la mantis” està ambientada a Banyoles, per què?
Passa igual que amb la utilització del llenguatge, un escriptor ha d’escriure sobre allò que coneix. Conec Banyoles millor que Hong Kong, per tant, una història ambientada a la ciutat, potser més creïble. A més, Banyoles és molt sucosa. Es tracta d’una ciutat-poble plena de frikkis interessants.

- Quin és el teu projecte més immediat?
Estic embolicat en la redacció d’una novel·la ambientada, en part, a Banyoles i en part en un col·legi. La història es belluga al voltant d’uns personatges extrems, marcats per una infantesa truncada per l’educació franquista. Amb aquells graus altíssims d’agressivitat i educació repressiva que va tenir.

- Podem saber el nom del col·legi?
El Mossèn Baldiri Reixac, quin podria ser sinó? Ara que es parla tant de memòria històrica, sovint s’oblida que el primer esgraó, d’aquella dictadura que va dinamitar la societat civil, va ser l’escola. En aquest país existeix tota una generació, d’uns quaranta a cinquanta anys, marcada pel maltractament escolar. Si els rojos es van especialitzar en matar capellans, els nacionals van desenvolupar la mateixa perícia matant mestres.

Un cop finalitzada la guerra, van omplir el buit, creat per ells mateixos, amb persones fidels a la seva ideologia. Persones que no tenien res a envejar als més consumats torturadors del règim. Si bé es cert que la llei del pèndul fa que avui dia la situació s’hagi invertit, amb professors pegats pels seus alumnes, això és una conseqüència indirecta d’aquell passat sinistre. Com dirien a Castellà: “aquellos barros nos trajeron estos lodos”. El present és una conseqüència del passat.

Els perjudicats per aquella política d’ensenyament repressiu, no podem recórrer als tribunals per demanar una compensació històrica, o potser si. El que si ens queda, és la novel·la i el seu poder per fer que la veritat rebenti els dics de silenci aixecats per una societat poruga.

- Creus que aquesta por ha impedit fins ara la recuperació de la memòria històrica?
Sens dubte. Encara que la por s’està perdent. Els nets dels que varen perdre la guerra no en tenim. La repressió que varem patir era de baixa intensitat (si la comparem amb els afusellaments). Els pals l’únic que fan, sinó són prou contundents, es mantenir un cert nivell de ràbia.

- Aquest nivell de ràbia t’ajuda a escriure la novel·la?
Sí. Per intentar comunicar una història creïble has de fer-ho amb passió, i la “mala llet” és una bona eina per aconseguir-ho.